lunes, 30 de enero de 2012

La batalla perduda de Rubalcaba

El proper divendres 3 de febrer tindrà lloc a Sevilla el 38è congrés del PSOE on els diferents delegats elegiran si el nou secretari general és Alfredo Pérez Rubalcaba o Carme Chacón. Segons les dades proporcionades pels propis candidats, la catalana tindria el suport d'uns 500 representants,- dels 956 que votaran al congrés-, i l'excandidat electoral tindria el d'uns 520 o 540 representants. Aquestes dades possiblement siguin poc fiables ja que Chacón, per exemple, vaticina el suport de només 360 representants per a Rubalcaba. A més, cada candidat s'atribueix la victòria en la majoria de comunitats autònomes.

Ara bé, si fem un cop d'ulls als mitjans de comunicació ens adonarem que aparentment la cursa per la secretaria general dels socialistes no està tan empatada com asseguren els candidats i tot apunta a una victòria de Chacón. Aquesta victòria no es veu tant en els titulars o en les notícies sinó en les imatges. El titular ens informa, força objectivament, d'un fet mentres la fotografia ens mostra una Chacón radiant, feliç, amb el suport i l'aplaudiment dels seus. En canvi, veiem a Rubalcaba moix, ensopit. Observant les fotografies qualsevol diria que el congrés ja s'ha celebrat i que Chacón n'ha estat la vencedora.

Vivim en una societat hipermediatitzada i pràcticament en campanya permanent on els mitjans de comunicació tenen una gran influència en la política. Es necessiten mútuament.  En la última legislatura vam comprovar com El País estava intentant desprestigiar,- encara més-, la imatge de l'aleshores president José Luis Rodríguez Zapatero. D'aquesta manera deixaven en més bona posició al que seria el candidat a les eleccions, Alfredo Pérez Rubalcaba.

Mitjans com La Vanguardia, El Mundo, l'ARA o Antena3 estan fent una suau i subtil contracampanya a favor de Chacón. Poden posicionar-se d'aquesta manera a favor d'un dels candidats i presentar-lo com a guanyador?  Crec que no. De fet, sorprèn que alguns mitjans catalans passin per alt que la candidata ha ignorat totalment Catalunya, tant en la seva presentació de candidatura a Olula del Río, com durant el procés, com en la presència de membres del PSC en el seu projecte. És més, fins i tot ha arribat a criticar el pacte fiscal. En canvi, tots coincideixen mostrant-nos un Rubalcaba vell i ancorat al passat. Els dos van formar part, i molt activament, del govern Zapatero i tot i així s'identifica a Chacón amb el canvi i el progrés. No mentim, si us plau. Cap dels dos candidats suposa una renovació ni pel partit ni pel país.
Els mitjans haurien de deixar de fer política d'amagatotis i esmerçar-se a informar, analitzar i opinar.

lunes, 23 de enero de 2012

L'interès del Concordia

El divendres 13 de gener el creuer de luxe Costa Concordia es va encallar en un espigó davant l'illa de Giglio, a la Toscana. D'aquest naufragi, però, ja en fa deu dies, -una eternitat en el món de la informació-,  i malgrat tot el Concordia segueix sent notícia. Diaris i televisions porten més d'una setmana parlant-nos del capità Schettino, del nombre de morts i desapareguts, del perill d'un possible vessament de combustible i fins i tot han fet comparatives amb el Titanic.

Per què l'accident del Costa Concordia ha acabat sent una notícia de continuïtat? És una notícia que interessa al públic o als mitjans de comunicació? El passat dissabte Enric Juliana feia un paral·lelisme entre les dues itàlies i el naufragi. Schettino, deia el periodista de La Vanguardia,  representa l'Itàlia que s'escaqueja i el comandant de la famosa conversa telefònica, l'Itàlia de Monti, la que compleix les normes. Si bé és cert que vivim força pendents d'Itàlia aquesta metàfora no és raó suficient per fer del Concordia un habitual dels nostres diaris. 

Aquest naufragi té elements morbosos i visualment espectaculars, raó per la qual les diferents televisions han donat continuïtat a la noticia. Però per què els diaris han situat al Concordia en portada durant tants dies? Tenint en compte la situació de forta crisi econòmica que vivim calen més notícies alarmistes i "apocalípticas"? Quin és l'element de l'accident que interessa, a dia d'avui, a la majoria del públic? Possiblement sigui què succeirà amb el capità Schettino i no la seguretat dels creuers de luxe.

La xifra de morts i desapareguts (12 i 20 respectivament) potser no és suficientment elevada per considerar el naufragi esborronador i molt menys per fer-ne una comparació amb el Titanic, on van morir 1.500 persones. Per què els mitjans n'han fet tanta cobertura, doncs? Per què han entrevistat als supervivents? En només deu dies els mitjans de comunicació han aconseguit que part del públic tingui por a viatjar en vaixell. Això sí, no tot és negatiu. La notícia positiva és que igualment la majoria d'espanyols tampoc es poden permetre, ara per ara, fer un creuer per Itàlia.



lunes, 16 de enero de 2012

La mort de Fraga enterra el franquisme

Manuel Fraga Iribarne, antic ministre de Franco i expresident de la Xunta de Galícia, va morir la passada nit a Madrid a causa d'una aturada respiratòria. Tenia 89 anys i des del mes de setembre s'havia allunyat de la vida política. Fraga va ser ministre durant la dictadura de Franco, un dels pares de la Constitució, fundador de l'actual Partit Popular i president durant més de 15 anys de la Xunta de Galícia. Una vida política plena que avui molts elogien sense recordar que Fraga havia format part d'una dictadura, la qual, a més, mai va condemnar.

Avui, però, molts diaris ho han oblidat. Més enllà dels titulars de l'ABC, El Mundo o La Razón, que l'anomenen "pare de la dreta democràtica" o "gran patriota i servidor d'Espanya" sorpren el punt de vista des del que ha abordat la mort de Fraga un diari com El Periódico.
El Periódico recull en portada l'article de l'actual president espanyol Mariano Rajoy "Amor a Espanya, la passió per la llibertat". En les pàgines de dins hi trobem articles on s'admira la capacitat d'adaptació de Fraga i se l'anomena un "servidor d'Espanya" que va pilotar Espanya fins a la democràcia. Quan citen que va ser ministre de Franco fan ènfasi en la seva vida política durant la democràcia. Com si que fos president de la Xunta de Galícia fes oblidar els assassinats que va permetre durant la dictadura.

La reacció de gairebé tots els polítics ha estat similar. Aznar, Artur Mas o Rubalcaba, tots han coincidit en valorar el paper de Fraga durant la Transició. Manuel Fraga ha mort sense ser imputat pels crims del franquisme, però, a més, sent considerat pràcticament el pare de la democràcia espanyola. No ens atrevim a destapar,-encara més-, la memòria històrica o senzillament no ens convé?