Dies de ràdio

Al 1987 Woody Allen estrenava Días de radio. Una pel·lícula que pretenia ser una oda a la ràdio, aquell mitjà pràcticament imprescindible a les llars americanes durant la primera meitat del segle XX. El cineasta volia reivindicar la presència i la importància que la ràdio va tenir en la seva vida i la de moltes persones. L’aparició de la televisió va suposar l’oblit de la ràdio. La gent quan arribava a casa encenia el televisor i aquesta popular caixa tonta va passar a substituir a la ràdio com a mitjà d’entreteniment. I el més important: era considerat un membre més de la familia. Fins i tot va canviar l’estructura de les sales d’estar. La televisió ocupava el centre de les llars i la resta del mobiliari s’organitzava al seu voltant.
I la ràdio va quedar relegada al cotxe. A petits trajectes de casa a la feina. El contingut d’aquest mitjà també va canviar. Els serials i la música en directe van desaparéixer per deixar pas a la informació i programes d’entreteniment. El problema és que el públic no va canviar. Aquells joves, com Woody Allen, que van créixer amb la ràdio són els que segueixen dependent d’ella.
Tinc 23 anys i sóc una gran defensora de la ràdio. No vaig néixer amb la ràdio però vaig créixer amb l’Antoni Bassas i ara em desperto amb en Basté. Sóc de les que quan en Bassas va plegar de Catalunya Ràdio es va sentir orfe.
Escolto El món a RAC1 i reivindico que actuament l’autèntic servei públic l’ofereix més la ràdio que la televisió. No són del tot objectius, però cada cop més s'està apostant per la pluralitat amb tertulians de diferent ideologia com Paco Marhuenda, Pilar Rahola o Gemma Galdón. Actua com a eina divulgadora de coneixement ja que, a més, cada setmana es parla de temes com economia, cinema i televisió o del català correcte amb la secció Perles cultivades. Sovint es diu que els mitjans del futur han d'especialitzar-se i interpretar més les notícies. Això és el que obtenim escoltant El davantal d'en Basté. El seu anàlisi i la seva interpretació de l'actualitat. És el que abans trobàvem a les tertúlies matinals de la tele i que cada cop costa més de trobar. La línia entre entreteniment i informació es fa difícil de determinar. Cada dia tot sembla indicar que pel matí la ràdio ofereix el servei públic de qualitat que bona part de les cadenes espanyoles han decidit abandonar. A més, cada dia hi ha un espai de denúncies perquè els oients puguin fer públiques les seves queixes. I aproximadament un cop al mes una bústia de treball que està obtenint uns resultats espectaculars. Potser la diferència està en que per a uns el públic són oients i pels altres potser uns simples clients.

Els titulars de la violència de gènere

Des de principis d'any, fa només tres mesos, han mort a Espanya nou dones víctimes de la violència de gènere. És, o hauria de ser, un tema difícil de tractar pels mitjans de comunicació. Tant pel contingut com pel llenguatge. Cal deixar clar que es tracta d'una xacra social i en cap cas es pot justificar. Però la mort d'aquestes dones tampoc es pot utilitzar per tenir més audiència o vendre més diaris. I a vegades sembla que és així.

Les recomanacions deontològiques adverteixen que no s'ha de justificar el morbo amb l'interès general, que s'ha d'evitar l'efecte narcotitzant i sobretot que no es pot tractar com una notícia més de successos. Així doncs, d'entrada cal allunyar-se del sensacionalisme. Tot i així trobem titulars com "Condenado a 18 años de prisión por degollar a su mujer con un cúter en Badalona" o "Primera muerte por violencia machista del 2012". És d'interès públic i una informació necessària per entendre la notícia saber que va degollar-la amb un cúter?
 Per altre banda, un titular com el d' El Periódico dóna la sensació que ho estaven esperant i provoca un efecte narcotitzant: Estem tant acostumats a la violència de gènere que ja esperem qui serà la primera víctima. Fins i tot arribem a banalitzar el tema com passa en aquesta noticia de El País "La violencia de género se ceba en Cataluña con cuatro mujeres muertas a manos de sus parejas en lo que va de año. Ayer la víctima fue una mujer de 57 años de Mollet del Vallès".

Una altra de les recomanacions és no utilitzar com a fonts als mateixos veïns. Però els periodistes utilitzen tant sovint aquesta font que fins i tot hi ha grups de Facebook com "Señoras que dicen en las noticias que su vecino asesino siempre saludaba". Té la seva gràcia. Però no hem d'oblidar que aquest grup neix per culpa d'una praxis poc ètica del periodista ja que aquestes fonts són especulatives i no tenen en compte el dret a la intimitat de la família de la víctima. Això sí, capten la nostra atenció.

La violència de gènere no és un succès més. És uuna xacra de la societat i en part és feina del periodista ajudar a conscienciar a la gent. Per això és bo donar també bones notícies, de sentències exemplars o iniciatives novedoses. Notícies que pràcticament mai veiem en els mitjans.

Que diaris com l'ARA publiquin fil per randa la vida de les víctimes no ajuda ja que fins i tot podem arribar a justificar l'assassinat com un "crim passional" com feia Salvador Sostres en un dels seus articles més polèmics publicat a l'abril del 2011. És qüestió de "pura loteria" que en poc més de tres mesos hagin mort nou dones en mans de les seves parelles?

Els codis deontològics adverteixen que és un tema que s'ha de tractar amb cura i rigor però a pesar d'això és massa fàcil ser dramàtic i un pèl sensacionalista si amb això aconseguim més audiència o més tirada de diaris. La violència de gènere cada dia sembla més un culebrot del qual esperem un capítol cada setmana. I contra més bèstia millor.