Un Saló sense còmic

A l'apartat de videojocs, enmig d'algunes persones jugant a la Xbox, hi ha dos nois asseguts. Tenen un còmic a les mans i el soroll que els envolta no els impedeix seguir llegint. No parlen entre si, no es distrauen. Només llegeixen. Aquesta és una de les imatges més nostàlgiques i rara avis que hem trobat en la 30ª edició del Saló del Còmic de Barcelona.

Davant l'stand de Norma Comics. Un dels més visitats del Saló

A mitja tarda del divendres, segon dia de Saló, no hi havia massa gent. Els mitjans de comunicació anunciaven al matí les llargues cues per entrar. Però cap a les 5 de la tarda la cua no era de més de 20 minuts. La mitja d'edat rondava els 30 anys, potser perquè els nascuts al 1982 entraven gratis, o potser perquè el còmic ja no interessa als més joves.

El Saló del Còmic d'enguany s'ha celebrat del 3 al 6 de maig a la Fira de Barcelona i  estava dedicat als robots, amb exposicions com Robots en la seva tinta, la visita de Go Nagai, i al 35é aniversari d'Star Wars. Prometia i molt.

Un cop dins, però, ens trobem el mateix panorama de sempre. Molts stands de manga i pocs de còmic, tant americà com europeu. A l'exposició dels robots la gent es feia fotos amb una escultura de Mazinger Z però ni rastre d'Astroboy;  el mític robot d'Osamu Tezuka que va apropar el manga i l'anime al nostre país.

L'escultura de Mazinger-Z

Sense dubte on hi havia més cues és als decorats de pel·lícules. Sobretot en el que els visitants es podien fer fotos disfressats com El dictador, el protagonista del darrer film de Sacha Baron Cohen. Aquella tarda firmaven alguns dibuixants de El Jueves com Kim o Greg Capullo, el mític dibuixant de X-force, i Scott Snyder al de DC. Fins i tot l'italià Milo Manara dibuixava en directe a l'Escola Joso. Però no importava.

Un noi es fa una foto al decorat d' El Dictador

Abans anavem al Saló del Còmic a passar al dia. I hi anàvem disfressats. El divendres l'únic que anava disfressat era de Cazafantasmas, i possiblement estigués contractat per la mateixa organització.

Les exposicions d'Spiderman i Batman també deixaven molt que desitjar. La de l'home aranya era un recull de les millors pàgines dibuixades per Ditko o Buscema aprofitant que l'Spidey complia 50 anys.

Exposició dels 50 anys d'Spiderman

La de Batman, molt més precària que la de Spiderman, es tractava de poc més d'una dotzena d'il·lustracions. Si passavem al còmic europeu l'únic que trobavem és l'exposició de Moebius. L'exposició Moebius inside/outside pretenia ser un homenatge a l'autor de Blueberry. Però pràcticament estava deserta. Tothom estava al cantó, jugant a videojocs. Com farien al menjador de casa seva.

La crisi ha estat un altre dels protagonistes del Saló del Còmic d'enguany. En passades edicions el pressupost dels visitants arribava fins als 100€, el divendres però, la majoria de la gent es comprava un còmic o dos com a molt. Parlant amb alguns dels assistents tots es queixen del mateix. La falta d'innovació. Aquest any la cobertura que n'han fet els mitjans de comunicació ha estat més àmplia, com la portada de El Periódico o  entrevistes a David Lloyd.

Una de les il·lustracions de l'exposició de la Xina

Tot i així la 30ª edició del Saló del Còmic presentava el mateix que sempre. Amb algunes excepcions, és clar. Com els robots creats pels estudiants de la UPC o sorpreses com l'exposició dedicat a Xina; el convidat especial d'aquest any.  Fins i tot una petita exposició d'il·lustracions i quadres d'un dels millors dibuixants que té el nostre país, Luis Royo.

Un dels quadres de Luis Royo

Però s'estan oblidant del nexe d'unió entre il·lustradors i visitants. S'obliden que al Saló del Còmic tots són fans, tots són frikis.  S'estan oblidant del còmic. Lobezno, Hulka,  Soldado de Invierno, Sandman i Mary Jane han de tornar a invadir el saló. Han de tornar a Barcelona.

Per a més informació sobre la visita al Saló podeu consultar el Twitter.

Dies de ràdio

Al 1987 Woody Allen estrenava Días de radio. Una pel·lícula que pretenia ser una oda a la ràdio, aquell mitjà pràcticament imprescindible a les llars americanes durant la primera meitat del segle XX. El cineasta volia reivindicar la presència i la importància que la ràdio va tenir en la seva vida i la de moltes persones. L’aparició de la televisió va suposar l’oblit de la ràdio. La gent quan arribava a casa encenia el televisor i aquesta popular caixa tonta va passar a substituir a la ràdio com a mitjà d’entreteniment. I el més important: era considerat un membre més de la familia. Fins i tot va canviar l’estructura de les sales d’estar. La televisió ocupava el centre de les llars i la resta del mobiliari s’organitzava al seu voltant.
I la ràdio va quedar relegada al cotxe. A petits trajectes de casa a la feina. El contingut d’aquest mitjà també va canviar. Els serials i la música en directe van desaparéixer per deixar pas a la informació i programes d’entreteniment. El problema és que el públic no va canviar. Aquells joves, com Woody Allen, que van créixer amb la ràdio són els que segueixen dependent d’ella.
Tinc 23 anys i sóc una gran defensora de la ràdio. No vaig néixer amb la ràdio però vaig créixer amb l’Antoni Bassas i ara em desperto amb en Basté. Sóc de les que quan en Bassas va plegar de Catalunya Ràdio es va sentir orfe.
Escolto El món a RAC1 i reivindico que actuament l’autèntic servei públic l’ofereix més la ràdio que la televisió. No són del tot objectius, però cada cop més s'està apostant per la pluralitat amb tertulians de diferent ideologia com Paco Marhuenda, Pilar Rahola o Gemma Galdón. Actua com a eina divulgadora de coneixement ja que, a més, cada setmana es parla de temes com economia, cinema i televisió o del català correcte amb la secció Perles cultivades. Sovint es diu que els mitjans del futur han d'especialitzar-se i interpretar més les notícies. Això és el que obtenim escoltant El davantal d'en Basté. El seu anàlisi i la seva interpretació de l'actualitat. És el que abans trobàvem a les tertúlies matinals de la tele i que cada cop costa més de trobar. La línia entre entreteniment i informació es fa difícil de determinar. Cada dia tot sembla indicar que pel matí la ràdio ofereix el servei públic de qualitat que bona part de les cadenes espanyoles han decidit abandonar. A més, cada dia hi ha un espai de denúncies perquè els oients puguin fer públiques les seves queixes. I aproximadament un cop al mes una bústia de treball que està obtenint uns resultats espectaculars. Potser la diferència està en que per a uns el públic són oients i pels altres potser uns simples clients.

Els titulars de la violència de gènere

Des de principis d'any, fa només tres mesos, han mort a Espanya nou dones víctimes de la violència de gènere. És, o hauria de ser, un tema difícil de tractar pels mitjans de comunicació. Tant pel contingut com pel llenguatge. Cal deixar clar que es tracta d'una xacra social i en cap cas es pot justificar. Però la mort d'aquestes dones tampoc es pot utilitzar per tenir més audiència o vendre més diaris. I a vegades sembla que és així.

Les recomanacions deontològiques adverteixen que no s'ha de justificar el morbo amb l'interès general, que s'ha d'evitar l'efecte narcotitzant i sobretot que no es pot tractar com una notícia més de successos. Així doncs, d'entrada cal allunyar-se del sensacionalisme. Tot i així trobem titulars com "Condenado a 18 años de prisión por degollar a su mujer con un cúter en Badalona" o "Primera muerte por violencia machista del 2012". És d'interès públic i una informació necessària per entendre la notícia saber que va degollar-la amb un cúter?
 Per altre banda, un titular com el d' El Periódico dóna la sensació que ho estaven esperant i provoca un efecte narcotitzant: Estem tant acostumats a la violència de gènere que ja esperem qui serà la primera víctima. Fins i tot arribem a banalitzar el tema com passa en aquesta noticia de El País "La violencia de género se ceba en Cataluña con cuatro mujeres muertas a manos de sus parejas en lo que va de año. Ayer la víctima fue una mujer de 57 años de Mollet del Vallès".

Una altra de les recomanacions és no utilitzar com a fonts als mateixos veïns. Però els periodistes utilitzen tant sovint aquesta font que fins i tot hi ha grups de Facebook com "Señoras que dicen en las noticias que su vecino asesino siempre saludaba". Té la seva gràcia. Però no hem d'oblidar que aquest grup neix per culpa d'una praxis poc ètica del periodista ja que aquestes fonts són especulatives i no tenen en compte el dret a la intimitat de la família de la víctima. Això sí, capten la nostra atenció.

La violència de gènere no és un succès més. És uuna xacra de la societat i en part és feina del periodista ajudar a conscienciar a la gent. Per això és bo donar també bones notícies, de sentències exemplars o iniciatives novedoses. Notícies que pràcticament mai veiem en els mitjans.

Que diaris com l'ARA publiquin fil per randa la vida de les víctimes no ajuda ja que fins i tot podem arribar a justificar l'assassinat com un "crim passional" com feia Salvador Sostres en un dels seus articles més polèmics publicat a l'abril del 2011. És qüestió de "pura loteria" que en poc més de tres mesos hagin mort nou dones en mans de les seves parelles?

Els codis deontològics adverteixen que és un tema que s'ha de tractar amb cura i rigor però a pesar d'això és massa fàcil ser dramàtic i un pèl sensacionalista si amb això aconseguim més audiència o més tirada de diaris. La violència de gènere cada dia sembla més un culebrot del qual esperem un capítol cada setmana. I contra més bèstia millor.

La credibilitat del periodisme

La defensora del lector de El País, en una carta d'acomiadament del passat diumenge, afirmava que la veritat en el periodisme existeix. Davant la diferència de "veritats" dels diferents diaris escrivia que la premsa s'està adaptant a aquesta societat saturada d'informació oferint un periodisme més interpretatiu. Però que "la interpretació no pot ser una coartada per la deformació".

Portades com la de l'ABC del passat dijous 23 de febrer contrasten totalment amb la informació que tenia de l'anomenada "Primavera Valenciana" un lector de El País o Publico.  Mentre aquests dos darrers diaris oferien una informació detallada dels esdeveniments l'ABC o La Razón culpaven al PSOE d'estar a darrere de les manifestacions. A més, afirmaven que a les revoltes no hi havia pràcticament menors d'edat i que la policia va pegar poc i si ho va fer, era justificat davant la provocació dels manifestants. 

Qui menteix i qui diu la veritat? La defensora del lector adverteix que hem de desconfiar dels que anteposen la interpretació a la demostració i que el periodisme interpretatiu ha de basar-se en fets i dades comprovables. Basant-nos en això advertirem que diaris com La Razón ofereixen una informació detallada però amb buits. Si només volem titulars aquest diari resol les nostres preguntes. Però si desitgem saber més ens adonarem que ofereix una informació molt bàsica dividida entre bons (la policia) i dolents (antisistemes i el PSOE).

El passat dimarts a El món a Rac1 el corresponsal a València tenia una actitud prudent i fins i tot excusava a la policia. En contrast, José Manuel Cencillo, el fotògraf de La Vanguardia que va ser agredit, afirmava que hi va haver brutalitat policial injustificada. Ho havia vist des del primer moment i s'indignava quan Almenar justificava lleugerament l'actuació policial. L'objectiu de l'ABC o La Razón no és tant oferir una informació verídica com distorsionar la realitat segons els seus propis interessos polítics. Però fins i tot Salvador Almenar, corresponsal de El món a Rac1, moldejava aquesta realitat.

El més trist és que des del primer moment tots esperàvem una portada com la de l'ABC. Però aquestes diferents veritats no fan res més que restar credibilitat al periodisme. I com escrivia la defensora del lector "La democràcia necessita mitjans de referència independents, creïbles i veraços, que siguin fiables per qualsevol lector, independentment de quina sigui la seva línia editorial".

L'agenda dels mitjans

El passat divendres Quim Monzó es queixava al seu article de La Vanguardia que la crisi ens fa viure en un "constant estat de penitència". Segons l'escriptor "Sea cual sea la noticia, con la que está cayendo siempre hay alguien que la encuentra frívola" i es preguntava si els mitjans de comunicació tenen l'obligació de rebolcar-se en aquest drama. Personalment crec que Monzó té raó. No passa un dia sense que algun diari o algun informatiu ens recordin la crisi i la més que propera recessió espanyola. Fins i tot a les gales dels premis Gaudí i Goya se'n va parlar. És obvi que és un tema d'interès públic però no estem creant encara més alarmisme? Potser el públic també necessita una nit lleugera, mirant la gala dels Goya, sense que ningú li recordi el que li espera. Ara bé, sembla que per Monzó els culpables és la societat.  Curiosament, aquell mateix dia La Vanguardia publicava la carta d'un lector que es preguntava què se n'ha fet de Líbia ja que que de cop i volta ha deixat de ser noticia a pesar que els conflictes no han cessat. Amb aquesta senzilla pregunta posava de manifest que són els mitjans els que ens marquen l'agenda temàtica. Recordeu quan es parlava dia sí i dia també del canvi climàtic? Ara pràcticament cap diari en fa ressò, només El País encara ens recordava, l'any passat, que el tema segueix present. Cal que totes les notícies d'un diari parlin directe o indirectament de la crisi?

Al Telenotícies Migdia d'avui destacaven el cas d'una empresa de Lleida que ha rebut un centenar de currículums per treballar de masovers. Fins i tot de gent amb carrera universitària. Segurament això no seria noticia si no fos perquè indirectament parla de "la que està caient". No cal anar a Antena3 o a diaris com l'ABC o La Razón per adonar-nos que absolutament tots els mitjans de comunicació ens posen la crisi fins i tot a la sopa. Com si es tractés d'una cursa per alarmar i preocupar a la societat. I això ven, ven molt. La crisi és la nova gallina dels ous d'or. Potser és qüestionable èticament, treure-li tant de suc a aquest tema. Però la butxaca importa més. I un dia, de la  crisi ja no se'n parlarà. Com ha passat amb Líbia o el canvi climàtic.

La batalla perduda de Rubalcaba

El proper divendres 3 de febrer tindrà lloc a Sevilla el 38è congrés del PSOE on els diferents delegats elegiran si el nou secretari general és Alfredo Pérez Rubalcaba o Carme Chacón. Segons les dades proporcionades pels propis candidats, la catalana tindria el suport d'uns 500 representants,- dels 956 que votaran al congrés-, i l'excandidat electoral tindria el d'uns 520 o 540 representants. Aquestes dades possiblement siguin poc fiables ja que Chacón, per exemple, vaticina el suport de només 360 representants per a Rubalcaba. A més, cada candidat s'atribueix la victòria en la majoria de comunitats autònomes.

Ara bé, si fem un cop d'ulls als mitjans de comunicació ens adonarem que aparentment la cursa per la secretaria general dels socialistes no està tan empatada com asseguren els candidats i tot apunta a una victòria de Chacón. Aquesta victòria no es veu tant en els titulars o en les notícies sinó en les imatges. El titular ens informa, força objectivament, d'un fet mentres la fotografia ens mostra una Chacón radiant, feliç, amb el suport i l'aplaudiment dels seus. En canvi, veiem a Rubalcaba moix, ensopit. Observant les fotografies qualsevol diria que el congrés ja s'ha celebrat i que Chacón n'ha estat la vencedora.

Vivim en una societat hipermediatitzada i pràcticament en campanya permanent on els mitjans de comunicació tenen una gran influència en la política. Es necessiten mútuament.  En la última legislatura vam comprovar com El País estava intentant desprestigiar,- encara més-, la imatge de l'aleshores president José Luis Rodríguez Zapatero. D'aquesta manera deixaven en més bona posició al que seria el candidat a les eleccions, Alfredo Pérez Rubalcaba.

Mitjans com La Vanguardia, El Mundo, l'ARA o Antena3 estan fent una suau i subtil contracampanya a favor de Chacón. Poden posicionar-se d'aquesta manera a favor d'un dels candidats i presentar-lo com a guanyador?  Crec que no. De fet, sorprèn que alguns mitjans catalans passin per alt que la candidata ha ignorat totalment Catalunya, tant en la seva presentació de candidatura a Olula del Río, com durant el procés, com en la presència de membres del PSC en el seu projecte. És més, fins i tot ha arribat a criticar el pacte fiscal. En canvi, tots coincideixen mostrant-nos un Rubalcaba vell i ancorat al passat. Els dos van formar part, i molt activament, del govern Zapatero i tot i així s'identifica a Chacón amb el canvi i el progrés. No mentim, si us plau. Cap dels dos candidats suposa una renovació ni pel partit ni pel país.

Els mitjans haurien de deixar de fer política d'amagatotis i esmerçar-se a informar, analitzar i opinar.

L'interès del Concordia

El divendres 13 de gener el creuer de luxe Costa Concordia es va encallar en un espigó davant l'illa de Giglio, a la Toscana. D'aquest naufragi, però, ja en fa deu dies, -una eternitat en el món de la informació-,  i malgrat tot el Concordia segueix sent notícia. Diaris i televisions porten més d'una setmana parlant-nos del capità Schettino, del nombre de morts i desapareguts, del perill d'un possible vessament de combustible i fins i tot han fet comparatives amb el Titanic.

Per què l'accident del Costa Concordia ha acabat sent una notícia de continuïtat? És una notícia que interessa al públic o als mitjans de comunicació? El passat dissabte Enric Juliana feia un paral·lelisme entre les dues itàlies i el naufragi. Schettino, deia el periodista de La Vanguardia,  representa l'Itàlia que s'escaqueja i el comandant de la famosa conversa telefònica, l'Itàlia de Monti, la que compleix les normes. Si bé és cert que vivim força pendents d'Itàlia aquesta metàfora no és raó suficient per fer del Concordia un habitual dels nostres diaris. 

Aquest naufragi té elements morbosos i visualment espectaculars, raó per la qual les diferents televisions han donat continuïtat a la noticia. Però per què els diaris han situat al Concordia en portada durant tants dies? Tenint en compte la situació de forta crisi econòmica que vivim calen més notícies alarmistes i "apocalípticas"? Quin és l'element de l'accident que interessa, a dia d'avui, a la majoria del públic? Possiblement sigui què succeirà amb el capità Schettino i no la seguretat dels creuers de luxe.

La xifra de morts i desapareguts (12 i 20 respectivament) potser no és suficientment elevada per considerar el naufragi esborronador i molt menys per fer-ne una comparació amb el Titanic, on van morir 1.500 persones. Per què els mitjans n'han fet tanta cobertura, doncs? Per què han entrevistat als supervivents? En només deu dies els mitjans de comunicació han aconseguit que part del públic tingui por a viatjar en vaixell. Això sí, no tot és negatiu. La notícia positiva és que igualment la majoria d'espanyols tampoc es poden permetre, ara per ara, fer un creuer per Itàlia.

La mort de Fraga enterra el franquisme

Manuel Fraga Iribarne, antic ministre de Franco i expresident de la Xunta de Galícia, va morir la passada nit a Madrid a causa d'una aturada respiratòria. Tenia 89 anys i des del mes de setembre s'havia allunyat de la vida política. Fraga va ser ministre durant la dictadura de Franco, un dels pares de la Constitució, fundador de l'actual Partit Popular i president durant més de 15 anys de la Xunta de Galícia. Una vida política plena que avui molts elogien sense recordar que Fraga havia format part d'una dictadura, la qual, a més, mai va condemnar.

Avui, però, molts diaris ho han oblidat. Més enllà dels titulars de l'ABC, El Mundo o La Razón, que l'anomenen "pare de la dreta democràtica" o "gran patriota i servidor d'Espanya" sorpren el punt de vista des del que ha abordat la mort de Fraga un diari com El Periódico.
El Periódico recull en portada l'article de l'actual president espanyol Mariano Rajoy "Amor a Espanya, la passió per la llibertat". En les pàgines de dins hi trobem articles on s'admira la capacitat d'adaptació de Fraga i se l'anomena un "servidor d'Espanya" que va pilotar Espanya fins a la democràcia. Quan citen que va ser ministre de Franco fan ènfasi en la seva vida política durant la democràcia. Com si que fos president de la Xunta de Galícia fes oblidar els assassinats que va permetre durant la dictadura.

La reacció de gairebé tots els polítics ha estat similar. Aznar, Artur Mas o Rubalcaba, tots han coincidit en valorar el paper de Fraga durant la Transició. Manuel Fraga ha mort sense ser imputat pels crims del franquisme, però, a més, sent considerat pràcticament el pare de la democràcia espanyola. No ens atrevim a destapar,-encara més-, la memòria històrica o senzillament no ens convé?